Sobre el bloc

Si la Mònica no existís l'haurien d'inventar a les pel.lícules. És tan dolça com amarga, transparent, impenetrable, irresistible. Sembla que no la puguis tocar. La Mònica havia tingut una infantesa molt dolça, despreocupada. Infeliç, com totes, però sense aquella sensació de pèrdua que tenia en Pol. En Pol era solitari, selectivament introvertit, la seva infància era un buit. Sense res a destacar i tot per oblidar. Potser un sentiment de pèrdua, de nostàlgia que ara el feia diferent, o potser no. En Pol i la Mònica s'han creuat sis vegades sense saber-ho, s'han escoltat les veus sense saber-ho, fins i tot s'han tocat sense saber-ho, però mai s'han mirat als ulls.

12/07/2010

Capítol 11: El desencant

En Pol havia llegit anys enrere que l’spleen era alguna cosa així com un estat de nostàlgia no definida o d’angoixa vital d’una persona. També s’associava a un estat d’irritabilitat a Alemanya. És curiós com en Pol i la Mònica se sentien així. En Pol sempre deia que llavors tenia la sensació com si a dins de casa, una pluja tropical ruixés un paisatge de palmeres salvatges


© Xarxa Audiovisual Local
Logo_xtvl